dijous, 28 de gener de 2010

El capitalisme acaba amb els vídeos a Màgica Nit

Tots els vídeos en format lliure, han desaparegut...

Gràcies a Chris Double de TinyVid per habilitar els vídeos i poder així baixar-los!!!
;)

I started tinyvid.tv to experiment with the HTML 5 video element. Now that the major video sites (Daily Motion, Vimeo and YouTube) support HTML 5 video I feel there is no longer a need for an experiemental site like tinyvid. Unfortunately the costs of running a video sharing are too high to keep operating it as an experiment.

Thanks for your usage of tinyvid and enjoy HTML 5 video at the major sites. Keep lobbying your favourite sites and browser vendors to support the codecs that you wish to use.

You can email admin@tinyvid.tv if you need access to a video you uploaded or have any other questions about tinyvid.

Les Cròniques de Castalla la Roja: "La Crònica de Castalla" i el greu estat del periodisme castellut


Un batlle reparteix...

Que en plena crisi capitalista, els diners del poble es gasten per a fer-li publicitat a l'alcalde de la localitat, i que aquest tinga un sou més elevat que l'alcaldessa de Palma de Mallorca, no pareix importar-li a ningú.

Un batlle reparteix fulls clandestins

Que el periòdic del poble estiga a vessar de propaganda electoralista, i escrit únicament en la llengua de l'imperi, excepte la paraula "Festa" i "Foia" (per pura vergonya), no pareix importar-li a ningú.

Un batlle reparteix fulls clandestins.

Per a anar a fer-li la pilota a alcaldes i regidors, no cal una cita amb ells. Únicament escriure un pamflet cada més, amb els diners de tots... i no pareix importar-li a ningú...

Un batlle reparteix fulls clandestins.

Que escriguen una notícia sobre Enric Valor, després de canviar-li el nom a l'institut del seu nom de forma grollera , i que les poques paraules en la nostra llengua que hi ha, estiguen mal escrites, no pareix importar-li a ningú.

Un batlle reparteix fulls clandestins.

Un jove escriu un article al bloc, des de sa casa, escoltant "Le petit Ramon" mentre beu un suc de taronja i denuncia que Un batlle reparteix fulls clandestins.


(tot i que la cançó original, es just el contrari... :) )

dimecres, 27 de gener de 2010

Màgica Nit

Revifar-se amb el fred més punyent
treient fum per la boca
contrastant els graus més extrems.

Deixar que la nit fili la gelada
i que ens regali estels fins a l'alba;
que entri nítida pels vidres transparents
i ens transporti a l'univers del perfum genuí.

Raigs amb encís,
hores per ser feliç
i entendre que el món
és un joc anomenat laberint.
Amb camins sense fi,
d'altres que et tornen al lloc de sortir,
alguns que s'acaben al pou de negror.
I un, només un camí,
que et transporta, com avui,
al cel lluent d'una màgica nit
sense núvols, ni boires, ni malsons ni botxins.

Màgica nit.

Res no passa sense ser abans un somni: Un dia com a fedatàri



Una escletxa de llum el va despertar com qualsevol altre dia. Una escletxa de llum que esdevindria una petita ombra unes hores després...la rutina: meravellosa quan es trenca, i meravellosa quan la trobes a faltar!

I es que demanar la llibertat d'expressió avui dia continua sent una cosa difícil. Però el pobre il·lús no ho sabia. Pensava que la societat avançava de forma natural cap al respecte i la llibertat...i quin bleda!

Es preparà l'esmorzar com cada matí, amb un cafè que ja havia sigut escalfat més d'una vegada, i amb unes torrades amb oli per a espavilar i posar-se mans a la feina. Hi ha que estudiar, i el matí passa volant!

I vinga a passar apunts, i vinga a escriure a l'OpenOffice, i amb el missatger instantani engegat per a crear una falsa il·lusió d'estar acompanyat, i quan no, entrant a la nova xarxa social de moda a veure que han posat i que va a posar per a crear altra falsa sensació de comunitat unida. "I quins temps mes moderns! On l'abundant facilitat per a la comunicació s'ha convertit únicament en soroll, rebombori, enganys i pèrdua de temps!" Pensa ell mentre acaba de passar apunts per a l'examen de Xarxes, i apaga el navegador web.

I com Murphy mai s'equivoca, la impressora no té tinta. I a agafar l'abrig, i baixar per les escales, que ja és quasi l'hora de dinar! "Agafaré un plec de signatures per a veure si vaig emplenant-lo!" Pensa el pobre il·lús mentre, a passes nervioses, camina cap a la copisteria de tota la vida.

"I quina cua!" Pensa després d'un "Bon dia" quasi sense alè. I és que els virus i els llapis de memòria no es duen bé. I les copisteries ho saben millor que ningú!. Com sempre, analitza l'espai on es troba. Que poc que li agrada estar en espais reduïts! "Res no passa sense ser abans un somni". Això és el que posa al eslògan de la copisteria, en un cartell bonic que hi ha a la paret de la dreta, damunt de les targetes de felicitació. Però també s'adona que és l'únic que hi ha en la seua llengua a tota la tenda...Quan per fi li arriba el torn, el pobre il·lús li dona la seua unitat de memòria a la dependenta, i espera:

- Em voldries signar per a la campanya "Televissió sense fronteres"? - pregunta el pobre il·lús amb un somriure.

Però després d'unes explicacions breus sobre de que tracta la campanya, la senyora que s'ocupa de les còpies, li respon amb un to definitiu:

- No teniu altra cosa millor que fer?

El pobre il·lús (que fins a eixe moment no ho sabia), canvia de sobte la seua concepció sobre la societat en la que vivim, tot i que ja sospitava alguna cosa. La gent que lluita per la llibertat és pot contar amb els dits de la mà, i cap perfectament en un comentari del Twitter, i el que abans era un somni, ara esdevé malson.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

I tot aquest rollo? Senzillament per dir que hi ha que somiar per a fer coses en el món actual. Entre tots podrem aconseguir aplegar fins a les 500.000 signatures a favor de la llibertat d'expressió. A favor de poder elegir que és el que volem veure (si es que volem veure alguna cosa). A l'any 2010 ningú pot dir que podem veure i que no.

També comentar que sempre hi haurà algú que veja amb mals ulls aquesta iniciativa.Probablement no sàpiguen ni de que va la cosa, o senzillament volen censurar les veus que no pensen com ells. Però tranquils, per què "Res no passa sense ser abans un somni". I com a única representació en la nostra llengua entre totes aquelles frases de la tenda, tenim el deure de fer-la realitat: entre tots aconseguirem aquest somni!

Salutacions a tots els fedataris!

diumenge, 24 de gener de 2010

Ansiedad - En la Calle



Videoclip del grup de rock Ansiedad, interpretant "En la Calle", tema que forma part del seu nou disc "Buscando una Salida".

dissabte, 23 de gener de 2010

Ser Joan Fuster

"Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meua professió, en canvi, és ser Joan Fuster." Joan Fuster

Alguns dels més cèlebres aforismes de Joan Fuster introdueixen els "capítols" de la seva vida. Seguim la trajectòria d'un dels intel·lectuals més importants que ha donat la cultura catalana al llarg del segle XX a partir de l'arxiu literari i fotogràfic de l'escriptor i de moltes altres fonts documentals, entre elles dues entrevistes televisives que ens mostren el compromís de l'assagista amb el país, el seu afany de comprensió i coneixement i el seu sentit de l'humor.

Tot i escoltant les declaracions de més de trenta persones que el conegueren, aquesta pel·lícula construeix un retrat intel·lectual i humà de Joan Fuster, autor d'un gran nombre de llibres, sobretot assagístics, i d'articles de premsa i impulsor de la modernització del País Valencià en uns temps molt difícils, des d'una perspectiva crítica i rigorosa.

"La violència engendra violència. Però no ho oblideu- també la tolerància engendra violència, i el desesper engendra violència i –sobretot-la veritat engendra violència." Joan Fuster

(1)



(2)



La seva dedicació als temes valencians culminà el 1962 amb la publicació de Nosaltres els valencians (guardonat amb el Premi Lletra d'Or l'any 1963), Qüestió de noms i El País Valenciano, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d'identitat nacional del País Valencià. En aquests llibres Fuster afirma que per redreçar la cultura autòctona del País Valencià cal estrènyer el vincles amb els altres territoris de parla catalana, creant una comunitat cultural o, fins i tot, política: els Països Catalans.

font: Viquipèdia

"Ha de quedar clar que el valencià - el català que parlem al País Valencià - és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida, ens la volen acorralar al reducte folklòric; i no, aquí hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua. O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!" Joan Fuster

dijous, 21 de gener de 2010

Marxa Reivindicativa al Montdúver


Maulets l'Alcoià, i Maulets Foia de Castalla estarem a la marxa al Montdúver per TV3!!


http://www.maulets.org/alcoia/
http://www.llibertat.cat/content/view/7671/29/

Del Roig Al Blau: La Transició Valenciana

La transició valenciana va estar marcada per el conflicte entre les dos forces: el roig, els que estimàvem un País Valencià amb la senyera reial, la del penó de la conquesta,..amb la nostra senyera. Un País Valencià que aniria de la mà amb Mallorca i Catalunya, amb els qui no solament tenim una llengua en comú, sinó una cultura que compartim des de fa segles. Per altra banda estan els blaus: els que volien una comunitat autònoma dins d'Espanya, poc a poc castellanitzada, sense identitat, venuts a la "divina providència".

"Del Roig al blau. La transició valenciana (2004) és un documental sobre la transició espanyola al País Valencià entre als anys 1975 i 1982, des de la mort de Francisco Franco fins a l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia. S'hi relata les grans manifestacions, les primeres eleccions, i la que s'anomenarà Batalla de València, a partir d'entrevistes a alguns dels actors polítics i socials que més van intervenir en aquell moment."

Per veure'l cal Firefox 3.5!
http://www.mozilla-europe.org/ca/firefox/

(1)


(2)


(3)

divendres, 15 de gener de 2010

Iron Maiden: Somewhere in Time


Són els meus xics!!Iron Maiden per a mi són molt grans, i sempre estan com a màxim referent musical en les meus viatges cap a la món imaginari dels paisatges i sensacions que dibuixen els acords i els "riffs" salvatges del rock and roll.

Iron Maiden i el seu Somewhere in Time de 1986. Un disc polèmic per la inclusió de teclats al seu so característic (per a mi encertat).


La inicial “Caught Somewhere in Time” ja obri l’envoltori per descobrir-nos un disc ple a vessar de “riffs” ràpids i contagiosos amb solos per al record (lo millor de la factoria Maiden). Nicko porta el ritme de la bateria al límit durant tot el disc, i Adrian Smith i Dave Murray estan totalment compenetrats per a fer els solos “doblats”, marca registrada de la donzella. “Wasted Years” ens porta el so metàlic més nostàlgic dels britànics, sense ixir-se’n de la sonoritat típica dels anys vuitanta: “Don’t waste your time always searching for those wasted years. Face up…make your stand, and realise you’re living in the golden years”.

http://www.youtube.com/watch?v=cOVzXYEU3Bk


“Sea of Madness” és una de les joies del disc. Una joia en brut que cal analitzar fins trobar el “feeling” que la fa imprescindible. I és el ritme trepidant, els solos, i la part melancòlica el que la fa irressistible per a tots els amants del heavy metal.

“It’s madness,

The sun don’t shine

On the sea of madness,

There ain’t no wind to fill your sails,

Madness,

When all you see can only bring you sadness

On towards the sea we go…”


I que dir de “Heaven Can Wait“? Una peça indiscutible per als directes, on el públic pren el protagonisme que es mereix, amb l’ajuda de milers de veus cantant amb Dickinson de forma magistral. Altra joia en brut: “The Loniless of the Long Distance Runner” , basada en un film del mateix nom, trenca el silenci amb els riffs inicials que posen la pell de gallina. M’encanta el so de la guitarra durant tot el disc, amb eixe so futurista, i eixa música que sembla sortida del film Blade Runner (una deles fonts d’inspiració per a l’espectacular portada).

“Strange in a Strange Land” té una línia de baix que ha esdevingut el segell personal del grup durant anys. Una de les cançons més Maiden de tot el disc. “Deja Vu” comença amb una guitarra melancòlica que pronte es converteix en un ritme accelerat de bateria i una cançó en la línia del disc: accelerada i amb unes guitarres semblants a les que emocionaren al cap del “The Soundhouse Tapes” quan Dave Murray i Steve Harris presentaren la maqueta cap a finals dels setanta.

Acabem amb “Alexander the Great“, amb l’aportació històrica descarada de Bruce Dickinson, i amb unes guitarres tallades pel mateix patró que les de “The Loneliness…” Un final genial per a un disc genial, que continuaria amb el també històric “Seventh Son of a Seventh Son”, però això ja és altra història…

Up the Irons!

Podeu baixar-lo ací! 

dimecres, 13 de gener de 2010

Deu anys sense el guardià de les paraules


"Una vegada, ja fa anys, el meu amic Francesc Amorós, propietari de vella nissaga, fill i veí de Castalla, em va convidar a passar uns dies de cacera en el seu mas de Planisses. I un dia de novembre, a les primeres i quietes hores de la vesprada, vam eixir cap allí des del poble, pel camí de la Creu Vermella. Un sol pàŀlid i tebi iŀluminava de gaidó els espessos olivars i daurava les pinedes llunyedanes; sons de picarols venien de les altes llomes, i sentíem les veus allunyades i malenconioses dels mulers que llauraven per les recòndites fondalades. Al davant nostre, cap al sud, la serra de Castalla s'alçava una llarga sèrie de pics elevats i majestuosos, on s'agafaven, quiets i brillants, alguns borrallons d'esfilagarsada boira.

El peu de la serra, en la direcció de migjorn que nosaltres dúiem, s'escau a hora i mitja bona del poble. El camí, fins allí, travessa una terra bastant plana, reblida d'oliverars, ondulada lleument per les llomes que davallen dels vessants de la serralada, i tallada per rieres seques cobertes de pedregós ramblís on creix algun pi bledà i alguna aïllada mata de baladre. El colpeig de les ferradures de les mules que muntàvem feia un ressó alegre enmig del silenci quasi absolut dels olivars. Quan arribàvem a la cruïlla de camins del Llentisclar, un home vell llaurava un guaretó a la vora del camí, i ens va veure passar a cavall i amb les escopetes al muscle. Ell parà gentilment la tasca i el saludàrem. Després ja no vam trobar ningú. "

Recordem a Enric Valor! Des de Castalla, la gent que estima la seua llengua i el seu país, et recordem avui, 10 anys després de que per fi abandonares Cassana:Planisses, Gentisclar, L'Empenyador, la Serra de Castalla i tants altres indrets on els castelluts passem estones agradables, i que tu vas immortalitzar per sempre.


"On parlen la llengua que es parla a Castalla és la meua nació"



dimarts, 12 de gener de 2010

L'autèntica rebeŀlió la podem fer dia a dia!


Des de fa temps que pense que l'autèntica rebeŀlió, anar contra el poder establert, fer alguna cosa realment innovadora i de profit, consisteix bàsicament en una cosa: escriure bé la llengua, utilitzar paraules que estan en desús, parlar al País Valencià únicament en la nostra llengua (aquesta més difícil, però una meta per a mi).

Això avui en dia es fer rebeŀlió. En un món cada vegada més globalitzat, i on la gent cada vegada es més estúpida (el poder i la televisió estan fent la seua feina), fer aquestos petits gestos, és anar contra el sistema.

La qüestió és intentar-ho. No fa falta escriure perfectament i no cometre errades (que això ja seria una meravella!) . Únicament amb el fet d'intentar-ho, ja és una batalla guanyada. I fer-ho en tots els àmbits: amb el client de missatgeria instantània (messenger en anglès), o els missatges curts de text (sms en anglès) i altres tecnologies que hi ha a l'actualitat!

I tot açò, a que ve? Gràcies a les poesies en la nostra llengua. La poesia és: l'art d'expressar, en paraules, el contingut espiritual propi, mitjançant mots disposats segons la mètrica. La poesia popular és la poesia creada per poble per expressar la seva identitat, amb unes vivències elementals, i permanents, en les que es reconeix com a tal poble, segons la viquipèdia.

"Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l’estufa. L’hivern no és trist: És una mica malenconiós, d’una malenconia blanca i molt íntima. L’hivern no és el fred i la neu: És un oblidar la preponderància del verd..., un recomençar sempre esperançat"

Miquel Martí i Pol


Per exemple, amb aquesta poesia de Miquel Martí i Pol no entenia el que volia dir "gebre". El gebre són uns cristallets de glaç procedents de la boira que, quan fa molt de fred, es dipositen sobretot a les superfícies verticals, a les plantes i a les arestes dels objectes.

Sóc un enamorat de la nostra llengua. Dies com hui, en el que s'han fet dos atemptats contra ella, em preocupe:

El govern espanyol es desentén de la reciprocitat TV3-Canal 9

Canal 9 retalla en un 75% el pressupost destinat al doblatge en valencià.

I després d'aquestes notícies quina és la lluita que ens queda? Escoltar música en la nostra llengua, veure cinema en la nostra llengua, parlar en la nostra llengua, tindre l'ordinador en la nostra llengua: tant si gastes GNU/Linux, com si gastes Windows... És l'autèntica batalla del dia a dia, i el motiu d'orgull de veure com la nostra llengua està viva a pesar de tots els atacs durant segles!

Gràcies a elles, a ells, a nosaltres, a vosaltres, a tu... A tota la gent que ha resistit aquesta dura batalla durant anys, durant segles... O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble: O ARA, O MAI!

dimecres, 6 de gener de 2010

Bèsties negres de l'espanyolisme contemporani

Magnífic aquest document sobre els atacs que han patit distintes personalitats per defendre una ideologia, per defendre la nostra pàtria. Copiat i pegat del Racó Català (per Pirinenc):


Des de sempre que l'espanyolisme ha tingut la necessitat (com pràcticament totes les ideologies) de visualitzar el seu anticatalanisme en la figura d'algú, és a dir, trobar algú a qui consideressin centre de masses del catalanisme o independentisme (separatismo) per tal de ser el blanc de totes les seves ires. Al llarg de la història han sigut diversos els catalans que han oplert aquesta necessitat de l'espanyolisme de tenir un blanc contra el qui desfogar tota la seva ira. La cosa ha anat evolucionant. Durant els anys 80 el blanc principal de les seves ires fou Jordi Pujol, president de Catalunya, no perquè fos independentista sinó perquè en aquells temps de reconstrucció nacional el catalanisme era representat bàsicament per Jordi Pujol. La percepció d'anti-crist que tenia l'espanyolisme de Pujol es va atenuar quan Pujol va començar a pactar amb el PSOE primer i amb el del bigoti després. Així el mateix espanyolisme que bramava el ja mític "Pujol enano habla en castellano" va acabar acceptant el nomenament de Pujol com "Español del año".

Atenuada la ira contra Pujol, i donat que Pujol s'anava fent gran, CiU perdia poder a Catalunya a favor de l'espanyolisme (PSC-PSOE) va caldre buscar una altra figura per esdevenir blanc de totes les ides, odis anticatalans i anticatalanisme salvatge i visceral. En aquells moments s'erigia la figura de Josep Lluís Carod Rovira (eren els temps en els quals la figura d'en Carod estava respectada dins de l'independentisme, on Carod inspirava il·lusió en el catalanisme; el carod d'abans). La substitució de Pujol per Carod-Rovira com a centre de masses de les ires espanyolistes es va consumar en les eleccions de l'any 2003 on ERC i l'independentisme van tenir una pujada espectacular. Les alarmes de l'espanyolisme es van disparar i les ires, materialitzades en la figura de Carod es van començar a anar vestint. La imatge de Carod parlant la nit electoral de que tenia la clau i que "els qui havien de saber que a partir d'aleshores les coses canviarien (en referència a Madrid)" va fer enfurismar l'espanyolisme fins a nivells que mai no s'havien vist quan Pujol representava l'anti-crist.

L'odi contra Carod era pal·lès tant a nivell mediàtic com a nivell cateto en manifestacions "por la unidad de españa" fins i tot van aparèixer tombes amb el nom de Carod escrit. L'espanyolisme va tenir un orgasme amb el cas de Perpinyà, i a diferència del que no havien pogut fer amb Pujol es va poder linxar Carod fins al punt de deixar-lo K.O i fora de joc. L'espanyolisme estava content i satisfet. Havien pogut destruïr el qui encarnava la figura vers la qual es dirigien tots els odis anti-catalans.

Després de la figura de Carod, l'espanyolisme necessitava trobar ràpidament un nou blanc per carregar contra Catalunya, i aquest es va materialitzar en el jugador del Barça Oleguer Presas. Per primera vegada en l'època contemporània, el blanc de les ires anti-catalanes no era principalment un polític sinó que era un jugador de futbol, un patriota que havia gosat posicionar-se a favor de la independència de la seva pàtria i que ho havia fet desacomplexadament. Oleguer Presas va esdevenir el nou "monstre" el nou blanc de les ires espanyolistes. Quan el Barça jugava per les espanyes "Oleguer hijo de puta" es el mínim que se'l-hi deia. El cas Kelme és un altre exemple de les conseqüències que va haver de patir el patriota Oleguer a les espanyes, així com cridar-lo a la "selección" quan ell s'havia posicionat clarament a favor de no voler defensar la samarreta d'espanya. El diari espanyolista MARCA escrivia satisfet el dia després de la convocatòria d'Oleguer amb Espanya "Oleguer fue un Español más"

Paral·lelament a la figura d'Oleguer Presas va sorgir una altra figura dins de l'independentisme que es va erigir com a nou blanc de les ires, especialment dins de certs diaris (caverna mediàtica) espanyols. Aquesta figura és la de Joel Joan. Joel Joan repugnava l'espanyolisme i va esdevenir blanc fàcil per carregar contra ell, desprestigiar-lo , ridiculitzar-lo i humiliar-lo des dels entorns mediàtics anticatalans i espanyolistes.

Darrerament, tanmateix, l'últim anti-crist que ha percebut l'espanyolisme és un anti-crist terrible, una figura que odien a mort, amb un odi tan visceral i radical que probablement ni Carod Rovira va haver de patir. Aquesta és la figura de Joan Laporta, independentista declarat desacomplexat, patriota de cap a peus, el millor president de la història del Barça i valor en alça a la política. L'espanyolisme està enfurismat ja que percep Laporta com un gran perill. Han carregat contra ell amb tot i per tot, cada dia, cada hora, cada minut, des de tota la brunette mediàtica espanyolista de Madrid com l'espanyolisme de Catalunya, han atacat la seva figura, el seu honor, l'han titllat de tot amb l'anim de desprestigiar-lo, i destruïr-lo tal i com van aconseguir amb Carod. Malauradament per ells han topat amb un personatge que és fet de roca i que malgrat tots els intents de l'espanyolisme no han aconseguit enderrocar-lo. I per més inri va el Barça i fa el sextet. I el 2 a 6 al Bernabeu. I Projecta la imatge de Catalunya arreu del món... L'espanyolisme està que teru foc dels queixals però aquesta vegada és imponent. La única manera de intentar descarregar la seva ira és carregar dia si dia també contra Laporta, amb l'anim de que si un dia arriba en política la seva imatge estigui el màxim de degradada possible. Però fracassaran!

El patriota Joan Laporta és una de les figures més odiades per l'espanyolisme, probablement més i tot que Carod en els seus bons temps.

dimarts, 5 de gener de 2010

Ovidi Montllor: Crònica d'un artista


(cal Firefox 3.5 per a visualitzar-lo)

Excepcional documental sobre la vida i obra de l'alcoià Ovidi Montllor, amb la participació de Raimon, Inadaptats, Joan de Sagarra, Quico Pi de la Serra entre altres.

http://www.ovidimontllor.com/
http://ovidiscopi.alcoi.com/


Podeu baixar-lo a TotsRucs

Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d'una cortina vella una samarreta en feren. Vermella.

D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contracorrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara porta el cap topant de terra.

D'ençà, per aquesta samarreta
no he pogut sortir al carrer,
ni treballar al meu ofici, fer de ferrer.
He hagut de en el camp guanyar jornals,
ai, si la gent ja no em veia,
jo treballava amb la corbella.

I dintre de tots els mals,
sé treballar amb dues coses:
amb el martell i la corbella.

diumenge, 3 de gener de 2010

Renaixement de la llum: Esclafamuntanyes amb nova apariència

Esclafamuntanyes
(clica per veure a mida real)

Feliç any nou a tots! Els i les paganes hem celebrat aquestos dies el solstici d'hivern (Yule), exactament del dia 21 al 22 de desembre: el renaixement de la llum mentre la foscor governa...al cercle polar àrtic no ix el sol en tot el dia!! També aquestos dies es feien a Roma les Saturnàlies, hereves directes del que avui coneixen els cristians com Nadal.

Però a partir d'aquest moment els dies, poc a poc, seran més llargs, fins arribar a la Nit de Sant Joan (diada nacional dels Països Catalans), on la foscor de la nit serà la més curta, i es fan fogueres a tot arreu de la nostra geografia!.

La gent dels Països Catalans,a més a més celebrem el Tió Caganer el dia de nadal, i el "Home dels nassos" la nit de cap d'any. Però lamentablement, la gran majoria de gent celebren l'adaptació cristiana d'aquestes dates, i ignora que són tradicions paganes o d'altres cultures que van "adaptar/copiar/plagiar" els cristians, i que avui s'han convertit en una paranoia consumista.

I tot açò per dir que he trobat un nou tema per al meu ordinador(anomenat Esclafamuntanyes!) anomenat "Night Impression", i un nou fons espectacular, que combina tot el que m'agrada: la nit, la lluna, i el colors de la gamma dels violetes:del morat al rosa. A partir del solstici, tot es renova, i el meu Ubuntu no anava a ser menys!

Que passeu un bon any 2010!!