dimecres, 6 de gener de 2010

Bèsties negres de l'espanyolisme contemporani

Magnífic aquest document sobre els atacs que han patit distintes personalitats per defendre una ideologia, per defendre la nostra pàtria. Copiat i pegat del Racó Català (per Pirinenc):


Des de sempre que l'espanyolisme ha tingut la necessitat (com pràcticament totes les ideologies) de visualitzar el seu anticatalanisme en la figura d'algú, és a dir, trobar algú a qui consideressin centre de masses del catalanisme o independentisme (separatismo) per tal de ser el blanc de totes les seves ires. Al llarg de la història han sigut diversos els catalans que han oplert aquesta necessitat de l'espanyolisme de tenir un blanc contra el qui desfogar tota la seva ira. La cosa ha anat evolucionant. Durant els anys 80 el blanc principal de les seves ires fou Jordi Pujol, president de Catalunya, no perquè fos independentista sinó perquè en aquells temps de reconstrucció nacional el catalanisme era representat bàsicament per Jordi Pujol. La percepció d'anti-crist que tenia l'espanyolisme de Pujol es va atenuar quan Pujol va començar a pactar amb el PSOE primer i amb el del bigoti després. Així el mateix espanyolisme que bramava el ja mític "Pujol enano habla en castellano" va acabar acceptant el nomenament de Pujol com "Español del año".

Atenuada la ira contra Pujol, i donat que Pujol s'anava fent gran, CiU perdia poder a Catalunya a favor de l'espanyolisme (PSC-PSOE) va caldre buscar una altra figura per esdevenir blanc de totes les ides, odis anticatalans i anticatalanisme salvatge i visceral. En aquells moments s'erigia la figura de Josep Lluís Carod Rovira (eren els temps en els quals la figura d'en Carod estava respectada dins de l'independentisme, on Carod inspirava il·lusió en el catalanisme; el carod d'abans). La substitució de Pujol per Carod-Rovira com a centre de masses de les ires espanyolistes es va consumar en les eleccions de l'any 2003 on ERC i l'independentisme van tenir una pujada espectacular. Les alarmes de l'espanyolisme es van disparar i les ires, materialitzades en la figura de Carod es van començar a anar vestint. La imatge de Carod parlant la nit electoral de que tenia la clau i que "els qui havien de saber que a partir d'aleshores les coses canviarien (en referència a Madrid)" va fer enfurismar l'espanyolisme fins a nivells que mai no s'havien vist quan Pujol representava l'anti-crist.

L'odi contra Carod era pal·lès tant a nivell mediàtic com a nivell cateto en manifestacions "por la unidad de españa" fins i tot van aparèixer tombes amb el nom de Carod escrit. L'espanyolisme va tenir un orgasme amb el cas de Perpinyà, i a diferència del que no havien pogut fer amb Pujol es va poder linxar Carod fins al punt de deixar-lo K.O i fora de joc. L'espanyolisme estava content i satisfet. Havien pogut destruïr el qui encarnava la figura vers la qual es dirigien tots els odis anti-catalans.

Després de la figura de Carod, l'espanyolisme necessitava trobar ràpidament un nou blanc per carregar contra Catalunya, i aquest es va materialitzar en el jugador del Barça Oleguer Presas. Per primera vegada en l'època contemporània, el blanc de les ires anti-catalanes no era principalment un polític sinó que era un jugador de futbol, un patriota que havia gosat posicionar-se a favor de la independència de la seva pàtria i que ho havia fet desacomplexadament. Oleguer Presas va esdevenir el nou "monstre" el nou blanc de les ires espanyolistes. Quan el Barça jugava per les espanyes "Oleguer hijo de puta" es el mínim que se'l-hi deia. El cas Kelme és un altre exemple de les conseqüències que va haver de patir el patriota Oleguer a les espanyes, així com cridar-lo a la "selección" quan ell s'havia posicionat clarament a favor de no voler defensar la samarreta d'espanya. El diari espanyolista MARCA escrivia satisfet el dia després de la convocatòria d'Oleguer amb Espanya "Oleguer fue un Español más"

Paral·lelament a la figura d'Oleguer Presas va sorgir una altra figura dins de l'independentisme que es va erigir com a nou blanc de les ires, especialment dins de certs diaris (caverna mediàtica) espanyols. Aquesta figura és la de Joel Joan. Joel Joan repugnava l'espanyolisme i va esdevenir blanc fàcil per carregar contra ell, desprestigiar-lo , ridiculitzar-lo i humiliar-lo des dels entorns mediàtics anticatalans i espanyolistes.

Darrerament, tanmateix, l'últim anti-crist que ha percebut l'espanyolisme és un anti-crist terrible, una figura que odien a mort, amb un odi tan visceral i radical que probablement ni Carod Rovira va haver de patir. Aquesta és la figura de Joan Laporta, independentista declarat desacomplexat, patriota de cap a peus, el millor president de la història del Barça i valor en alça a la política. L'espanyolisme està enfurismat ja que percep Laporta com un gran perill. Han carregat contra ell amb tot i per tot, cada dia, cada hora, cada minut, des de tota la brunette mediàtica espanyolista de Madrid com l'espanyolisme de Catalunya, han atacat la seva figura, el seu honor, l'han titllat de tot amb l'anim de desprestigiar-lo, i destruïr-lo tal i com van aconseguir amb Carod. Malauradament per ells han topat amb un personatge que és fet de roca i que malgrat tots els intents de l'espanyolisme no han aconseguit enderrocar-lo. I per més inri va el Barça i fa el sextet. I el 2 a 6 al Bernabeu. I Projecta la imatge de Catalunya arreu del món... L'espanyolisme està que teru foc dels queixals però aquesta vegada és imponent. La única manera de intentar descarregar la seva ira és carregar dia si dia també contra Laporta, amb l'anim de que si un dia arriba en política la seva imatge estigui el màxim de degradada possible. Però fracassaran!

El patriota Joan Laporta és una de les figures més odiades per l'espanyolisme, probablement més i tot que Carod en els seus bons temps.

1 comentari:

Gorriti ha dit...

aupa! ens coneixem per casualitat d'algun lloc? ;)