divendres, 15 de gener de 2010

Iron Maiden: Somewhere in Time


Són els meus xics!!Iron Maiden per a mi són molt grans, i sempre estan com a màxim referent musical en les meus viatges cap a la món imaginari dels paisatges i sensacions que dibuixen els acords i els "riffs" salvatges del rock and roll.

Iron Maiden i el seu Somewhere in Time de 1986. Un disc polèmic per la inclusió de teclats al seu so característic (per a mi encertat).


La inicial “Caught Somewhere in Time” ja obri l’envoltori per descobrir-nos un disc ple a vessar de “riffs” ràpids i contagiosos amb solos per al record (lo millor de la factoria Maiden). Nicko porta el ritme de la bateria al límit durant tot el disc, i Adrian Smith i Dave Murray estan totalment compenetrats per a fer els solos “doblats”, marca registrada de la donzella. “Wasted Years” ens porta el so metàlic més nostàlgic dels britànics, sense ixir-se’n de la sonoritat típica dels anys vuitanta: “Don’t waste your time always searching for those wasted years. Face up…make your stand, and realise you’re living in the golden years”.

http://www.youtube.com/watch?v=cOVzXYEU3Bk


“Sea of Madness” és una de les joies del disc. Una joia en brut que cal analitzar fins trobar el “feeling” que la fa imprescindible. I és el ritme trepidant, els solos, i la part melancòlica el que la fa irressistible per a tots els amants del heavy metal.

“It’s madness,

The sun don’t shine

On the sea of madness,

There ain’t no wind to fill your sails,

Madness,

When all you see can only bring you sadness

On towards the sea we go…”


I que dir de “Heaven Can Wait“? Una peça indiscutible per als directes, on el públic pren el protagonisme que es mereix, amb l’ajuda de milers de veus cantant amb Dickinson de forma magistral. Altra joia en brut: “The Loniless of the Long Distance Runner” , basada en un film del mateix nom, trenca el silenci amb els riffs inicials que posen la pell de gallina. M’encanta el so de la guitarra durant tot el disc, amb eixe so futurista, i eixa música que sembla sortida del film Blade Runner (una deles fonts d’inspiració per a l’espectacular portada).

“Strange in a Strange Land” té una línia de baix que ha esdevingut el segell personal del grup durant anys. Una de les cançons més Maiden de tot el disc. “Deja Vu” comença amb una guitarra melancòlica que pronte es converteix en un ritme accelerat de bateria i una cançó en la línia del disc: accelerada i amb unes guitarres semblants a les que emocionaren al cap del “The Soundhouse Tapes” quan Dave Murray i Steve Harris presentaren la maqueta cap a finals dels setanta.

Acabem amb “Alexander the Great“, amb l’aportació històrica descarada de Bruce Dickinson, i amb unes guitarres tallades pel mateix patró que les de “The Loneliness…” Un final genial per a un disc genial, que continuaria amb el també històric “Seventh Son of a Seventh Son”, però això ja és altra història…

Up the Irons!

Podeu baixar-lo ací!